RECORDANT UNA AMIGA
Quan s’arriba a l’edat en que els amics ens van deixant, com la perla que salta del collaret que ha reunit durant anys tota la colla, venen al cap els moments compartits...
Avui vull recordar la Pepa, una altre amiga que ha donat el pas vers el Més Enllà.
Era l’any 1968. Jo arribava de nou a Ngovayang després d’haver-ne estat absent dos mesos per fer unes vacances ben merescudes e intensament viscudes.
La Ramona, la Eulàlia i l’Albert Crivillé, membres de l’equip del dos primers anys a Ngovayang, també havien marxat. La Rosa Maria Piqué havia quedat com a responsable i la Pepa, infermera i molt bona professional, hi havia arribat feia unes setmanes. La vaig conèixer al arribar de nou a l’hospital. S’inaugurava amb ella l’etapa dels canvis... Canvis en la decoració de la casa on vivíem, canvis en l’estil de passar consulta, canvis en la manera de relacionar-nos amb els infermers, amb els pacients, canvis inesperats en relació als acords que havien pres conjuntament, canvis d’humor...
La casa s’havia omplert de rialles i de cançons. La Pepa em va animar a tornar a rascar les cordes de la meva guitarra. Ella la tocava molt sovint i em va ensenyar noves tonades...
Era una apassionada, es va llençar de cap a aprendre la llengua ngumba. Jo m’esforçava en aprendre l’ewondo i ella va trobar just fer-ho amb la llengua de l’altre grup ètnic dels voltants de l’hospital. Passava estones llargues a Bikala, poble ngumba, per conèixer millor la gent i iniciar-se en la complicada llengua local. Era una treballadora infatigable quan sentia que tenia ganes de fer aquella feina... Ballava millor que totes nosaltres amb els seus peus nus i era sempre l’animadora i la reina de la festa...
Nedava com un peix i les aigües de la Mugue coneixien bé els seu cos. Ella en una ocasió em va treure del riu quan jo ja em sentia ofegada al perdre peu i la corrent se’m enduia...
El seu tarannà era molt diferent dels altres de l’equip, ens va enriquir, malgrat que a vegades ens costava de “digerir” el que la seva manera de fer ens plantejava com a repte... Tots plegats varem créixer en l’acceptació de la diferència i de les seves decisions inesperades...
Era una persona que vivia intensament el moment present, sense calcular mai les conseqüències futures – per a ella i per els altres- del que estava fent en aquell moment .
Els seus enamoraments eren intensos, es donava tota ella i necessitava l’escalfor de l’estimat...
Des dels anys 70 varem fer camí per espais ben diferents. La sabia acompanyada de prop o de lluny per l’Oriol i els seus fills. Del Camerun a la caseta del barri de la Perona, tornada al Camerun per uns anys i retorn a la vora del mar, a Badalona, o a Canet, o al voltant de la Mola...
Per nosaltres, en Tomeu i jo, també rodamóns, l’ultima llarga estona compartida amb ella, va ser a la Perona, quan esperava el tercer fill, la Maria, i nosaltres esperàvem el primer, la Sara. Continuava compromesa, enamorada, riallera i havia ampliat el seu repertori de cançons amb les seves veïnes i veïns gitanos...
Quan molts anys després – al tornar nosaltres a Catalunya- ens vàrem veure de nou en una trobada de l’Agermanament a Canet, ja no tenia clar el seu esperit. Per a on devia passejar-se? ... Em vaig quedar trista al constatar aquella absència, que ha durat fins ala seva mort.
Vull agrair-te Pepa, tot el que em vares fer viure al teu costat, i dir-te que estic contenta d’haver-te conegut i treballat amb tu.
Tònia, juny 2007
Quan s’arriba a l’edat en que els amics ens van deixant, com la perla que salta del collaret que ha reunit durant anys tota la colla, venen al cap els moments compartits...
Avui vull recordar la Pepa, una altre amiga que ha donat el pas vers el Més Enllà.
Era l’any 1968. Jo arribava de nou a Ngovayang després d’haver-ne estat absent dos mesos per fer unes vacances ben merescudes e intensament viscudes.
La Ramona, la Eulàlia i l’Albert Crivillé, membres de l’equip del dos primers anys a Ngovayang, també havien marxat. La Rosa Maria Piqué havia quedat com a responsable i la Pepa, infermera i molt bona professional, hi havia arribat feia unes setmanes. La vaig conèixer al arribar de nou a l’hospital. S’inaugurava amb ella l’etapa dels canvis... Canvis en la decoració de la casa on vivíem, canvis en l’estil de passar consulta, canvis en la manera de relacionar-nos amb els infermers, amb els pacients, canvis inesperats en relació als acords que havien pres conjuntament, canvis d’humor...
La casa s’havia omplert de rialles i de cançons. La Pepa em va animar a tornar a rascar les cordes de la meva guitarra. Ella la tocava molt sovint i em va ensenyar noves tonades...
Era una apassionada, es va llençar de cap a aprendre la llengua ngumba. Jo m’esforçava en aprendre l’ewondo i ella va trobar just fer-ho amb la llengua de l’altre grup ètnic dels voltants de l’hospital. Passava estones llargues a Bikala, poble ngumba, per conèixer millor la gent i iniciar-se en la complicada llengua local. Era una treballadora infatigable quan sentia que tenia ganes de fer aquella feina... Ballava millor que totes nosaltres amb els seus peus nus i era sempre l’animadora i la reina de la festa...
Nedava com un peix i les aigües de la Mugue coneixien bé els seu cos. Ella en una ocasió em va treure del riu quan jo ja em sentia ofegada al perdre peu i la corrent se’m enduia...
El seu tarannà era molt diferent dels altres de l’equip, ens va enriquir, malgrat que a vegades ens costava de “digerir” el que la seva manera de fer ens plantejava com a repte... Tots plegats varem créixer en l’acceptació de la diferència i de les seves decisions inesperades...
Era una persona que vivia intensament el moment present, sense calcular mai les conseqüències futures – per a ella i per els altres- del que estava fent en aquell moment .
Els seus enamoraments eren intensos, es donava tota ella i necessitava l’escalfor de l’estimat...
Des dels anys 70 varem fer camí per espais ben diferents. La sabia acompanyada de prop o de lluny per l’Oriol i els seus fills. Del Camerun a la caseta del barri de la Perona, tornada al Camerun per uns anys i retorn a la vora del mar, a Badalona, o a Canet, o al voltant de la Mola...
Per nosaltres, en Tomeu i jo, també rodamóns, l’ultima llarga estona compartida amb ella, va ser a la Perona, quan esperava el tercer fill, la Maria, i nosaltres esperàvem el primer, la Sara. Continuava compromesa, enamorada, riallera i havia ampliat el seu repertori de cançons amb les seves veïnes i veïns gitanos...
Quan molts anys després – al tornar nosaltres a Catalunya- ens vàrem veure de nou en una trobada de l’Agermanament a Canet, ja no tenia clar el seu esperit. Per a on devia passejar-se? ... Em vaig quedar trista al constatar aquella absència, que ha durat fins ala seva mort.
Vull agrair-te Pepa, tot el que em vares fer viure al teu costat, i dir-te que estic contenta d’haver-te conegut i treballat amb tu.
Tònia, juny 2007
1 comentari:
Crec que la Pepa ballava molt millor que les blanques i tant bé com les pigmees.
Espero que els seus peus descalços segueixin dibuixant traçats invisibles en la memòria de tothom qui la va estimar (i qui no). I estic segura que a Ngovaian quan preguntes quanta gent hi viu, i diuen "110 entre vius i morts" hi estan contant la Pepa.
Publica un comentari a l'entrada