DE NOU, DESDE BOTMAKAK (2 de febrer de 2008)

Estimats, bon dia de nou.
Estem passant uns dies de calma a la missió Les reunions es van acabant i les que queden (Asafro, Ajuntament i Bisbe) estan molt distanciades. Ara cal esperar la documentació que ens preparen per abans de marxar.
Demà anirem a Edea on hi passarem tres dies, ens hi espera en Dimitri, germà petit de la Christine. És el dibuixant-pintor que apunta a ser futur formador i responsable del taller de pintura-dibuix i paper reciclat. Ens presentarà i visitarem els tallers d'una colla d'amics pintors i escultors i de pas podrem descansar uns dies en un altre lloc.

Els dies a la missió a vegades es fan una mica pesats: els nens i també els grans no et deixen descansar massa a les 6 i mitja del matí ja comencen els crits i els sorolls, a part dels galls, i ja t'has d'aixecar. Havent dinat el descans es intermitent, els costa respectar el repòs tot i que ho hem parlat varies vegades. El tracte entre ells no es que sigui massa planer i a cops hi ha situacions molt tenses que acaben amb el càstig físic i això frapaforça, també ho hem parlat, s'excusen amb les tradicions pero sembla que el tractar el tema els faci reflexionar i poc a poc es va suavitzant la situació.

La Bernadette, cuinera i “tot terreny”, es com una ventafocs i ens sorprèn que tant el rector com el vicari la tractin com a tal; te una filla, la Banesa, 2 anyets i mig, els primers dies, la nena estava molt seria i era impossible arrancar-li un somriure; tots dos la tenien horroritzada, pero la joguina que l'hi vàrem portar de Yaoundé el dia del acomiadament de l'Esther & Co. va ser miraculosa i ha passat d'un extrem a l'altre, riallera com ella sola, no ens la trèiem de sobre; jo soc en Pepè Salvador (avi Salvador); heus aquí la primera neta, es camerunesa.

Ens dol parlar així dels dos capellans, sembla que constantment hagin de demostrar qui mana a la missió, el tracte amb els altre tres nens, família d'ells, també es de forta repressió; quan ens referim a la teràpia familiar a la missió ho fem en aquest sentit. Tot aquest dia a dia fa que de tant en tant necessitem anar a escampar la boira.
Les obres a la maternal tímidament han començat, s'ha preparat el terreny i ahir vàrem veure que a dins el “foyer” un home estava fent aquestes peces de ciment fetes amb motlle, que en diuen “parpaings”.
Be, per avui ja hem passat revista, fins el proper “mail”
Una abraçada a tots.
Salvador i Bet
Llegir més...